2007-02-18T14:49:00.000-08:00

Falten 5 minuts perquè faci 38 anys, és curiós he apuntat 18 anys i he hagut de canviar l’1 pel 3 potser perquè com la collita tardana és que els meus 38 anys d’avui estan plens de les il.lusions i benestars que no vaig tenir als 18 anys... lapsus freudianus veritatis contienis deien els antics com tothom molt bé sap.

Tinc molta il.lusió de compondre la música per a cançons amb lletra llatina, es podrien dir lieder llatinae. La primera la tinc molt clara és

Anima vagula blandula,
Hospes comesque corporis,
Quae nunc abibis in loca,
Pallidula, rigida, nudula,
Nec ut soles dabis iocos

Ànima errant i blana o animal golut i gandul, ja ho descobriré amb les meves properes lliçons de llatí.

Espero que les classes de piano em serveixin per divertir-me, sempre he fet música per a cançons, impossibles d’escoltar per a les oïdes sensibles però a mi sempre m’ha divertit molt fer cançons. Com la Mercè Rodoreda escrivint la Plaça del diamant jo he de parar de cantar per riure.

Començaré llatí i piano com una nena petita quan ja tinc l’edat i l’artrosi suficient per portar bastó els mals dies pels genolls.

Irremediablement, afortunadament, avui ja la meva vida no és canviable. ni està a prop d’aquell vers de jo em donaria a qui em volgués, com si jo ni m’adonés d’aquest donar-me... si, jo ja només em donaria a qui es donés, i donaria només l’amor i el seu antídot, és a dir, l’amistat, perquè l’amor ja el tinc i vull que sigui per sempre.

He begut amb tanta set totes les metzines de l’amor! Que ara puc ajeure’m al sol i tirar-me un peterret i riure. He descobert que l’amor pot ser benèfic, que només t’estima qui et vol bé, i la resta són sentiments que poc o res tenen a veure amb l’amor.

Ja no hi ha lloc per a qui podria ser, ja sóc, ara em toca continuar des de qui sóc, fins el final, fins el final que també m’espera. Trobaré una noia com jo a l’antesala de la mort? una desconeguda que m’abraci i plori, i jo, la somriuré i la besaré i l’abraçaré amb tota la meva ànima perquè ella representa la vida, la vida no exhaurida, la vida encara amb temps. Laura Gisbert, es deia, la dona o l’espectre de la dona, tant vella, a qui vaig acompanyar a morir sense coneixe-la en un dels instants més íntims, profunds i inoblidables de la meva vida.

Espero que si, que pugi abraçar el cos d’una dona encara jove, de sentir la seva pell, la seva mirada i pugui fer un últim homenatge a la que avui encara sóc, i sentir un instant de felicitat plena per tot allò que ella li queda per viure, o que la vegi com un arcàngel de llum i de potència i sota la seva abraçada no tingui cap por pel que m’espera.

Només sé que escriuré mentre tingui alguna cosa a dir o a dir-me i vagi provant la manera de fer-ho.

M’espera la casa que vull...

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l'estiu
níui l'oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.

La casa que vull, la dona que vull, les amigues que vull, la vida que vull.

Acabo de fer 3 8 anys, per primera vegada volent qui sóc i el què tinc. I la resta, quina resta? A qui li importen les restes quan viu al cor de l’existència?

Laura

Trenta-vuit